Abans d’‘El Andorrano’

“Per què l’electrificació de Fhasa va ser tan limitada? Amb la quantitat de llacs que hi ha al país, Andorra no només hauria de poder fabricar tota l’electricitat que consumeix, sinó que hauria de tenir excedents per exportar-ne. Però amb prou feines produeix el 20% de la que necessita. Per què? A qui va beneficiar, aquesta incongruència?” Aquest és el punt de partida de la novel·la que Joaquín Abad té ara mateix entre cella i cella. Una ficció històrica que posa les urpes als nostres molt convulsos anys 30 i en què, adverteix, aplicarà –de fet, ja està aplicant– la recepta que tan bons resultats li ha donat a El Andorrano: barrejar fets i personatges reals amb rumors i llegendes com més escandalosos millor convenientment passats per la trituradora de la ficció. I tot plegat, per acabar construint una mena de relat que, segons sembla, té un lector àvid.

Perquè se’n facin una idea: pel nou patracol del periodista andalús –exdirector d’El Caso, recordin, i també del diari La Crónica d’Almeria– hi desfilen des del bisbe Guitart fins a Florenci Pujol, el pare de l’ex Molt Honorable President, i tampoc no hi faltaran, naturalment, ni els Mateu –el pare, Damià, i el fill, Miquel– ni els síndics de l’època –Roc Pallerés, Pere Torres, Francesc Molné, Francesc Cairat– ni tampoc els Coprínceps, amb lloc de privilegi per al bisbe Guitart.

Abad, en fi, passarà l’epopeia de l’electrificació pel sedàs negre que va assajar a El Andorrano, però en lloc de refugiats, nazis i passadors oportunistes, en la nova entrega s’entreté a imaginar el joc de corrupció, inclosos suborns milionaris a les autoritats del moment, que segons ell és en l’origen de Fhasa. Si hi afegim l’ideari anarquista que feia xup-xup entre bona part dels obrers arribats per treballar a la hidroelèctrica –mig miler llarg, en un país que amb prou feines superava els 5.000 habitants– i la convulsió política dels anys 30, tant interna –recordin la revolució protoindependentista i la intervenció dels gendarmes de Baulard el 1933, i el cop frustrat de Borís, l’any següent– com externa –amb la II República i la Guerra Civil espanyola com a teló de fons–, tenim els ingredients ideals per a una història literalment sensacional.

Abad admet que ha trobat un filó en la nostra història recent. I no s’explica, diu, com episodis literàriament tan llaminers no han estat més explotats pels nostres autors: “Entenc que hi pugui haver certes reticències, perquè si vius aquí i toques segons quins temes i segons quins personatges et pots crear enemics poderosos. Però dubto que siguin més perillosos que els que jo mateix em vaig trobar quan vaig aterrar a Almeria i em vaig enfrontar a la màfia local: em van intentar fer fora a trets, i allò no es va acabar fins que el jutge Garzón s’hi va posar a fons”. Ho ha explicat en un llibre reportatge –aquest no és ficció– que es titula Descubriendo a Juan Asensio, per l’amo i senyor dels negocis de la prostitució i el narcotràfic a l’Almeria dels anys 90. Va morir assassinat, per cert.

Cinc edicions, 3.500 exemplars

Abad confia a tonar a donar la campanada com ho ha fet amb El Andorrano. La novel·la, per a escàndol d’alguns, ja va per la 5a edició, va enfilar-se durant una setmana de juliol al primer lloc dels més venuts en castellà a Amazon, ha superat la barrera dels 3.500 exemplars i la traducció al català no es farà esperar gaire, augura. És conscient que el boom ja ha quedat enrere, però el degoteig de comandes continua imparable a les llibreries del país –facin comptes: quan va ser l’última vegada que un títol va col·locar per aquí 3.500 exemplars?– i més a la Seu, on s’ha venut encara millor i, diu, ha salvat l’estiu de més d’un llibreter.

No mostra Abad cap penediment per la discutible fórmula que va aplicar a El Andorrano, on –perquè se’n facin una idea– un individu que casualment es fa dir Joaquim Baldrich i que casualment es dedica al negoci de passar refugiats és convertit en el paio sense escrúpols que pela dues parelles de jueus belgues al Port Negre. Després de violar-ne les dones. Un negríssim episodi que havia explicat amb pèls i senyals el Joaquim Baldrich real. Sabem fins i tot els noms dels passadors que van liquidar els fugitius: dos guies aragonesos que es deien Mulero i Trallero. Doncs Abad no té manies a canviar els papers: llicència poètica, en diu.

No és l’únic cas. Ho tornaria a fer, diu: “I hi posaria més noms, perquè molta gent m’ha escrit per explicar-me episodis d’aquella època infausta que lamenten que no hagin sortit mai a la llum. I creuen que ni que sigui en una novel·la ha arribat el moment. A més, ningú no m’ha retret que utilitzi noms i cognoms de persones reals. Com a molt s’han atrevit a criticar la qualitat literària de la novel·la... Dit això, deixa’m dir que a la pròxima edició miraré de canviar el nom del paio que pela els jueus belgues”.

Tampoc no és ben bé cert que ningú no s’hagi sentit al·ludit per l’ús indiscriminat de noms i cognoms de persones reals, per molt que ell insisteixi que es tracta d’una ficció: cueja encara la demanda interposada al juny per un despatx barceloní que amenaçava de sol·licitar el segrest de l’edició. Diu que no n’ha tornat a tenir notícies i sospita que si no hi ha novetats al setembre, “l’intent de posar-nos la por al cos es quedarà aquí i no tindrà més recorregut”. Així que ho tornarà a intentar, ara amb Fhasa. I amb l’ajuda dels llibreters del país, que –se sorprèn el mateix Abad– “m’han donat tractament VIP i les piles d’exemplars s’han exposat a llocs privilegiats”. Literàriament pot ser infumable, però el negoci és el negoci.